( . . . )

Cuántas cosas perdemos por miedo a perder.

Potser mai me'n havia adonat que tot el què em passava, que tot el què em preocupava tenia una cara amagada que era això: la por. Fins aleshores no me'n havia adonat que darrere el meu rostre de nena forta hi havia la meva autèntica identitat, corrompuda per la por que tinc a perdre, perdre els somnis que persegueixo, a perdre el temps, a perdre allò que estimo. I potser per això a vegades em comporto d'una manera tan estúpida i incompresa. Per més que vulgui, intento justificar els meus actes i m'enrabio amb mi mateixa per fer el que a vegades, sense motius,em demana el meu cor. Llavors és quan encara tinc més por de la que tenia anteriorment, perquè a vegades el cor es segueix pels seus impulsos i els altres no ho poden entendre . I sempre em passa, no aconsegueixo controlar els meus sentiments.

T'atures a pensar i penses en allò què ha fet que tinguessis aquesta por, mires enrere i veus errors que has comès, tot allò que has fet malament i allò què has perdut i tan trobes a faltar. Llavors te'n adones que la por no és un caràcter hereditari i que no ho has heretat de ningú, sinó que la mateixa experiència produeix un buit immens dins teu i que per més que vulguis, no pots fugir d'ell.

I t'agafen ganes de plorar..