no ha echo nada más que empezar

M'agrada haver acabat els quinze d'aquesta manera, i més igual si vaig acabar plorant per por a perdre's perquè avui m'heu demostrat que per moltes coses que hagin canviat, tinc a les persones que més m'importen al meu costat i avui de mica en mica heu fet que tingui ganes de gaudir amb vosaltres dels setze.
Amb els setze a la butxaca i comença un gran any. No sé, tinc la impressió que aquest any serà el millor de la meva vida i que això només acaba de començar i els penso aprofitar al vostre costat; no diré noms perquè són infinites les persones que cada dia em contagien un somriure i les que em donen ganes de tirar endavant però cadascuna sou diferents i estic segura que aquest any, més que cap altra serà impressionant i que podré contar amb vosaltres. Lluitem per un p e r s e m p r e ? :) no em falteu mai(L)








los mejores años de nuestras vidas...

Somos

Primer de BAT D. Em feia tanta por no encaixar amb vosaltres però ara me'n alegro d'haver anat a parar a aquesta classe on no coneixia a ningú. Només vaig necessitar dues setmanes per començar a conèixer-vos a alguns de vosaltres i m'encanta anar-vos coneixent de mica en mica, m'agrada anar descobrint coses de vosaltres que a simple vista no es veuen, m'agrada parlar cada dia amb vosaltres, explicar-nos mil coses, algunes d'importants, poder-nos ajudar, preocupar-nos els uns pels altres, m'agrada conèixer els vostres temors i les vostres pors, saber com rieu i demostrar-vos que si ho necessiteu jo puc acabar plorant amb vosaltres. Tot i que amb alguns encara no m'hi avinc tant, tinc l'esperança de que acabeu siguent persones tan imprescindibles com les altres.Sabeu¿ junts se'n sortirem! I si amb nomès dos mesos s'heu convertit en una classe tant especial... imagineu-vos com serà a partir d'ara!



PD: també va dedicat a gent d'altres classes que per molt que no passem tantes hores junts, s'han tornat essencials i que no m'imaginaria estar al passadís sense trobar-vos(L)

noviembre sin tí

Em feia por que avui siguéssim avui. Em feia por no saber com seria el dia i tampoc sabia com ho afrontaria. Em maleïa a mi mateixa per no enrecordar-me'n constanment d'això i em creia una insensible perquè no m'immutava quan em venia un flaix i m'ho feia recordar. I avui no sé com m'ha pogut afectar tant... L'únic que sé és que encara em segueix important, que encara segueixo plorant el dia vint-i-sis de novembre de l'any següent i que si odio el mes de novembre és bàsicament per això. Sé que encara segueixo imaginant com seria tot si ell fos aquí i si no hagués existit aquell dia però..quina vajanada! Com es pot trobar a faltar una cosa que mai ha succeït? En fi.. segueixo tenint la sensació que això acaba de passar i el buit que provoca encara està present. I ho sento si alguna vegada he fet pensar que ja no m'importava però per molt que no digui res al respecte no vol dir que m'hagi deixat d'importar i que ho arribi a fer mai.









Las cosas son así, se trata de seguir